Sempre he sentit curiositat per La Mitologia Grega, ja que aquesta té i ha tingut una vastíssima influència a la cultura occidental. Per tant, he decidit fer un article, fent una introducció sobre la creació del món i les diferents deïtats que componen esta mitologia. Per altra banda, este és un tema molt ample, així doncs, he decidit deixar per altra ocasió les històries i llegendes posteriors a l’establiment dels deus Olímpics, tals com el cicle Tebà, els treballs d’Hèracles, La història de Teseu, Jàson i els Argonautes, la guerra de Troia, etc. A més a més, hem de comprendre que les històries gregues són una recopilació d’escrits, és a dir, no n’hi ha una sola versió dels fets, però sí que n’hi ha una versió àmpliament acceptada. De fet, Homer i les seues obres, i l’obra d’Hesíode, són les dos fonts més elaborades i corroborades pels estudiosos de la matèria.

Els grecs tenien una concepció del món molt particular, ja que ells concebien la Terra com un disc, el qual tenia una cúpula que era el cel. De fet, el límit de la terra era el corrent d’Oceà, que era un riu enorme que fluïa en cercles al voltant de la Terra. El cel representava a on vivien els Deus, i l’Hades era representant com un infern que es trobava baix de terra, al qual es podia accedir per algunes grates escampades pel món.

El primer deu o deïtat va ser Caos, el qual va anar seguit de tres entitats més: Gea (La terra), El Tàrtar (l’última regió de l’univers, fins i tot més avall que l’Hades) i Eros (l’amor i el desig). Hem de ressaltar que la paraula Caos significava el buit que n’hi ha a una obertura i estava relacionada amb la foscor i lo negatiu al món, encara que en aquest moment no tenia la connotació de desordre que té hara. Poc després, Gea i Caos comencen a tindre fills cadascú per la seua banda.

Arbre genealògic del déus grecs, «El gran libro de la mitología Griega»

En este article ens centrarem principalment en la genealogia dels déus olímpics, els quals són la descendència de Gea. No obstant, N’hi ha una dieta que m’agradaria ressaltar de la descendència de Caos, i esta és la filla de Nit, Eris. Esta és la deessa de la discòrdia, la mateixa que va llançar la poma de la discòrdia, provocant el judici de Paris i la guerra de Troia.

Continuant amb Gea, el primer deu que esta va crear va ser Urà, el qual representa el cel estrellat, al qual van seguir les muntanyes i el mar (Ponto). Urà i Gea és el matrimoni principal d’esta, del que van nàixer tres grups: els déus primordials o titans, els Ciclops i els gegants de cent mans o centimans. No obstant això, pareix que Urà odiava als seus fills, i va ser el tità més jove i fill seu Crono qui va arravatar-li el poder. Este va preparar una emboscada amb una corbella que li va preparar la seua mare Gea. Este li va tallar els genitals a Urà quan es disposava a fer l’amor amb Gea, i els va llançar al mar. D’este fet va nàixer la deessa Afrodita, i va posar a Crono com a deu principal, qui es va unir en matrimoni amb la seua germana, la tità Rea. Hem de tindre en compte que de la unió de Ceo i Febe, és d’on sortiran els deus olímpics Artemis i Apol·lo, per la unió de Leto i Zeus.

Urà i Gea li profetitzaren a Crono que seria un dels seus fills amb Rea qui el substituiria com a deu principal. Per este motiu, cada vegada que Rea tenia un fill este el devorava, no obstant, quan Zeus va nàixer Rea li va donar una pedra envolupada en bolquers en el seu lloc, i li va donar a Gea el nen perquè l’amagara. Quan Zeus va ser major se’n va enfrontar al seu pare i el va fer vomitar els seus germans. De fet, aquests deus i deesses són: Hera, Hades, Posidó, Hestia i Demèter. Una vegada van derrotar a Crono i el van tancar al tàrtar, Zeus es va establir com a deu principal i més poderós. Poc després, va sufocar les rebel·lions contra ell, la de Tifó, la dels gegants i la dels alóades . A més a més, va unir-se amb la seua germana Hera amb la qual va tindre a: Ares, Hebe i Ilitia. Per altra banda, Zeus va tindre més fills amb altres deesses i dones humanes, com la deessa tità Leto (Artemis i Apol·lo) o les mortals Semele i Maya (Dionís i Hermes). Arribat fins a este punt crec que és necessari fer una llista amb descripcions dels déus i deesses

Zeus/ Júpiter: Va ser criat per la Nimfa Amaltea, i les seues armes són el raig i l’ègida. Per tant, se li atribuïx l’electricitat i és representat a menut per un ruble. Després de derrotar al seu pare va haver de dividir l’univers amb els seus germans, i es va fer el deu del cel.

Zeus d’Esmirna, Museu del Louvre

Posidó/ Neptú: És considerat el deu dels mars, els terratrèmols i els cavalls. De fet, domina les forçes violentes de la natura, i el seu emblema és el trident. Vivia en un palau daurat baix del mar Egas, i està més relacionat amb les aigües de la tempesta que de la calma.

Estatua de Posidó en Copenhagen.

Hades/ Plutó: Va viure apartat de la resta, i poc va tindre a veure amb els vius. Era un deu lúgubre i just en la realització del seu deure. Porta un cetre o clau com símbol d’autoritat. A més a més, a l’Hades trobem a Cerber, a Caront i a Hermes. És conegut el mite a on Hades segresta a la filla de Demèter, Persèfone, per a casar-se amb ella. Demèter abandona als déus i estos tracten que torne a l’Olimp, ja que del contrari moriran els éssers humans. Zeus li demana a Hades que la torne, però este li dona a Persèfone unes semilles que la lligen a l’Hades per sempre. Quan Demèter sap d’això accepta que la seua filla passe la mitat de l’any amb Hades i l’altra mitat a l’Olimp.

Estatua d’Hades a Grècia.

Hera/ Juno (Per alguns grecs provenia de la deesa frigia Cibeles): L’esposa de Zeus, apareix representada com una dona madura, de bellesa noble. Normalment, es representa vestida i és considerada la deessa del matrimoni. Per altra banda, també són coneguts els seus mites a on castiga a les amants de Zeus.

Estatua d’Hera, museu Louvre.

Hestia: La deessa del llar, és venerada per molts pobles per ser el centre natural del culte familiar. A més a més, el foc del llar i la virginitat són representatius d’ella.

Estatua Romana d’Hestia.

Apol·lo: És representant en l’art com la figura ideal masculina que ha arribat a la plenitud física. Els seus llocs de culte més coneguts eren el santuari de Delos i l’illa de Delfos. És conegut a partir d’Homer com Febo, i significa brillant i radiant. És famós pels seus enfrontaments o per matar als Ciclops que van crear el raig de Zeus, quan este va matar al seu fill Asclepi (deu de la curació i la medicina). Per últim, va tindre relacions amb dones humanes, però la majoria van ser amors frustrats. Per últim, és molt conegut el mite seu relacionat amb el rei Midàs.

Estatua de Apol·lo, museu Vaticà a Roma.

Hermes/ Mercuri: Considerat com el missatger dels deus, Hermes és molt més ràpid que qualsevol ésser humà. Té unes sandàlies amb ales molt característiques, i té la tendència a ser sutil en les seues accions. També és el deu dels camins i el patró dels mercaders, comerciants, timadors i lladres. Està involucrat en la fertilitat humana, i un dels seus antics símbols era el fal·lus. No era molt diferent del seu germà Apol·lo, encara que més jove i menys musculós. És el missatger de Zeus a l’Hades i el deu menor Hermafrodito és considerat fill seu i d’Afrodita.

Estatua de Hermes amb el xiquet Dionís, museu arqueològic d’Olimpia.

Hefest/ Vulcà: Deu d’origen asiàtic, és representat com un ferrer i és el deu del foc. És tolit i Hera el va llançar de l’Olimp perquè sentia vergonya per la seua deformitat. Hefest se’n va venjar d’ella fabricant un tro dourat a on va quedar atrapada, encara que després va ser alliberada amb l’ajuda dels altres deus. Creava objectes meravellosos de tota classe, com armadures i joies. També va crear a la primera dona, Pandora.

Hefest a la forja, Museu del Louvre.

Ares/ Mart: Representa els aspectes més brutals de la guerra, la set de sang, matances i la violència. Zeus el considerava el més odiós dels deus de l’Olimp, ja que viu per a les guerres i els assassinats. A més a més, no és un guerrer valent amb autocontrol, és un carnisser i un dement. Va tindre tres fills amb Afrodita: Deimo, Fobo i Harmonia. Per últim, Ares estava relacionat amb les amazones, pel fet que per a elles era el seu deu principal.

Copia d’una estatua de Ares.

Dionís/ Baco: El deu del vi i l’extasi, és fill de Zeus i la dona humana Sèmele, filla de Cadmo de Tebes. És normalment representant com una figura jove, sense barba, ligerament vestit. El seu emblema és el tirse i el seu himne de culte és el ditirambe.

Estatua de Dionís, museu del Louvre.

Atena/ Minerva: És la deessa de la guerra, i una de les patrones divines de les arts manuals. Va ser quasi tan important com Hera, i va tindre més rellevància en Atenes, a on va ser la patrona de la ciutat. Era representada com una deïtat moral i justa, ja que no té cap relat indigne. Zeus va engolir a la seua mare Metis, quan estava embarassada d’ella. No obstant, Atena va eixir del cap de Zeus amb una armadura, el qual va commocionar als déus olímpics. És representada com una verge majestuosa, amb rostre bell però sever, i un físic poderós i agradable. Porta l’ègida de Zeus i sosté una llarga llança. La seua importància i poder són quasi comparables a Zeus i és anomenada Pallas u ojizarca. Per últim, se li atribuïx la invenció del carro de guerra i l’art de domar cavalls. També va inventar la flauta.

Estatua de Atena, al museu Vaticà.

Artemis/ Diana: Una altra deessa verge és representada com una jove alta i gran, que vesteix una túnica que li arriba fins a les rodelles. Porta un arc i un carcaj i va normalment acompanyada d’un cérvol o una llebre. En la majoria de versions és una deessa dedicada a la caça, que gaudix molt d’anar acompanyada de les seues nimfes. Una altra de les seues preocupacions són els menuts, siguen animals o persones.

Estatua de Diana, museu del Louvre.

Hècate: Cosina d’Artemis en la genealogia d’Hesíode, és una deessa fosca i estranya, ja que és la reina dels fantasmes i la màgia, especialment de la màgia negra. És també la deessa dels camins i dels encreuaments, perquè eren considerats com llocs d’activitat màgica.

Estatua Romana d’Hècate, al museu Chiaramonti.

Afrodita/ Venus: Com ja hem dit, Afrodita va nàixer de l’espuma que es va formar dels testicles tallats d’Urà al mar. Ella és la deessa de l’atracció sexual i l’amor. De fet, és molt probable que fora una adaptació de la deessa semita Astarte. És representada amb una petxina i és venerada com la protectora dels mariners i navegants. En certes parts de Grècia estava associada amb la guerra, especialment pel seu matrimoni amb Ares. És conegut el seu mite d’amor amb l’ésser humà Adonis. Per últim, encara que és la deessa de l’amor, no és una deessa promíscua.

Estatua de Afrodita, al museu nacional Romà.