Durant l’edat Mitjana es van desenvolupar certs conceptes relacionats amb la teoria de la literatura. Es va profunditzar en certs aspectes de les teories platòniques i aristotèliques (encara que no en les poètiques), es va donar una redistribució completa del sistema de gèneres i de la noció de gènere. A més a més, es va indagar en un punt poc desenvolupat dins de la teoria literària, l’hermenèutica o interpretació textual. Per altra banda, n’hi ha una pluralitat de corrents i propostes amb un denominador comú, la necessitat d’interpretar i expressar la concepció cristiana del món, completament diferent de la hel·lenística i la romana.

Encara que fins al moment hem tingut certa estabilitat en quant als textos que han donat forma a la teoria literària, l’edat Mitjana presenta alguns inconvenients. La transmissió oral de bona part dels texts i la presència d’aquests intermediaris (joglars o recitadors) fa que l’autoria d’un text no tinga gens d’importància, ja que no existeix el valor d’originalitat. De fet, molts escrits d’aquesta època destaquen per l’anonimat dels seus autors. Així doncs, el text passa a ser un objecte obert, transformable segons el moment i circumstància. Tot açò fa que la noció de gènere literari entre en crisi a l’edat Mitjana, encara que a aquesta època naixeran alguns gèneres com els càntars de gesta o la poesia provençal. A més a més, no hem d’oblidar que la novel·la i el teatre modern sorgeixen a aquest període.

Per tant, a l’edat mitjana anem a trobar una concepció molt diferent de la poesia, el qual serà totalment diferent d’eixa concepció grega i romana d’obtindre plaer i delit. De fet, podem dir que la poesia a aquest període es fa per a satisfer les necessitats del receptor, ja que assistim a una concepció teològica de l’art. Per altra banda, la poesia deixarà de tindre un paper tan rellevant en el saber, pel fet que en la redistribució de les arts liberals tindrem dues agrupacions. El Trívium engloba la gramàtica, la retòrica i la dialèctica o la lògica. El Quadrívium engloba l’aritmètica, la geometria, l’astronomia i la música. De fet, és curiós observar com per exemple la retòrica o la poesia que fins al moment havien ocupat un lloc important a l’art, no es troben presents.

Tenim quatre moviments dins de la teoria medieval: la tradició neoplatònica, la recepció d’Aristòtil, la tradició de la poètica prescriptiva i els mètodes hermenèutics de exegesis textual. A l’edat Mitjana l’únic text de Plató al que es fa referència és el Timeu. De fet, les teories platòniques arribarem mediant els textos de Plotí i Porfiri. La teoria Platònica va ser interpretada com que els dos mons són la terra i el cel, i Jesús el punt d’unió entre ells. A més a més, Déu ha creat intel·ligències superiors entre aquests mons que asseguren eixa unió. Aquests éssers són els àngels. Per altra banda, els éssers que s’han abandonat als béns i plaer materials són els dimonis. De fet, aquests dimonis s’identifiquen amb els déus i muses de la teoria hel·lènica i Latina en les versions més radicals. Aquests atorguen la visió poètica enganyant al poeta, però per a combatre aquesta poesia que representa els déus pagans tenim les Sagrades Escriptures. Aquestes han sigut escrites per deu o els seus dissipes. A més a més, el teatre també serà rebutjat, i a més a més d’una manera molt platònica, ja que l’església Cristiana condemnava el plaer.

Una de les figures més importants d’aquest període és Sant Agustí o Agustí d’Hipona. De fet, aquesta figura té una extraordinària importància a la teoria de la literatura, pel fet que va ser un dels fundadors de la Semiologia, la qual va tindre molta projecció al segle XX. A més a més, la poesia és definida per ell en termes de còpia/fabula, és a dir, de mimesi. El concepte de veritat (recordem la metafísica de Plató) i justícia han de ser trobats a Déu, i la poesia imita tot el contrari. De fet, la Semiologia és la interpretació correcta de signes lingüístics en cerca d’eixa veritat, per assegurar la transmissió de la veritat divina. En aquests signes podem fer una classificació entre literals i figuratius, però Sant Agustí diu que més important que això és la intenció de l’usuari. Per consegüent, el terme d’al·legoria és introduït també, ja que segons ell cada text té dues possibles interpretacions o lectures. Aquest concepte d’al·legoria va servir també per a reivindicar als poetes pagans i fer-los compatibles amb el cristianisme. De fet, la presència de l’escriptura al·legòrica és constant en les literatures romances a partir del segle XIII (Chaucer, l’arxipreste d’Hita o Dante).

Sant Agustí d’Hipona, 354 d.C-430 d.C

La recepció d’Aristòtil comença amb les traduccions al llatí que Boeci fa fer d’ell, concretament de «Categories i Sobre la interpretació». Aquest llibre està dedicat a l’estudi de la lògica i el llenguatge, i serà clau en l’obra de Guillem d’Occam. Altre llibre important va ser l’obra de sant Isidor de Sevilla, a on va tractar la gramàtica en el seu tractat Etimologia. En aquesta obra l’autor va estudiar conceptes com les parts de l’oració, elements sintàctics, les síl·labes, barbarismes, etc. Aquesta anàlisi de l’etimologia de les paraules va ser realment modern per a l’època, ja que al segle XX filòsofs com Heidegger la van tractar. A més a més, és realment sorprenent la descripció que dona de la poesia, perquè per a ell aquesta presenta el que realment ha ocorregut però baix un nou concepte basat en les imatges preciosistes i en l’elegància. Quant a la teoria de gèneres, emularà la triada dels gèneres platònics.

No hem d’oblidar que la cultura àrab també va donar una interpretació a la Poètica d’Aristòtil, la qual va arribar a Occident gràcies a les universitats d’Oxford i París i Sant Tomàs d’Aquí. De fet, va ser el poble Sirià el que va iniciar la recuperació d’aquest tractat, i va ser resumida per Averrois al segle XII. No obstant això, l’obra d’Aristòtil no va tindre un impacte en grans autors del període.

Averrois, Estatua a Còrdova, 1126-1198

La tradició de la poètica descriptiva és la creació de textos nous partint d’Horaci i Aristòtil. De fet, durant els segles XI, XII i XIII apareixen tres tipus de tractats: les arts dictaminis, les arts praedicandi i les arts poetriae. La primera d’elles és considerada com un autèntic invent medieval, ja que aquests llibres ofereixen un conjunt de regles per a escriure bé, especialment per a escriure epístoles, és a dir, cartes o missatges. Les arts praedicandi segueixen les petjades deixades per les predicacions de Jesucrist i la teoria de la predicació en l’obra De Doctrina Christiana de Sant Agustí. De fet, tot això desembocarà en una teoria molt desenvolupada sobre de la predicació com forma necessària per a mantindre el missatge de Crist.

Les arts poetriae són els tractats escrits a l’edat mitjana a on es donaven pautes i consells per a la composició de nous poemes. Els autors d’aquests llibres eres professors de gramàtica de les escoles d’Orleans i París (Mateu de Vendome, Conrad de Hirschau…). La poesia a l’edat Mitjana queda lligada a la gramàtica (Trívium) i la música (Quadrivium). Això significava que la poesia podia ser codificada en lleis universals, les quals s’exposaven en els tractats. De fet, tenim constància de les definicions de poesia d’aquests professors, els quals la descriuen com una ciència que consisteix a dir en forma mètrica paraules greus i il·lustres. Per altra banda, es diu que la poesia és una invenció a on no trobem cap veritat i el poeta fingeix. D’aquestes definicions podem extreure la idea que es tenia de la poesia en eixa època i que la idea metafísica de falsedat és vigent. A més a més, el concepte de mimesi no es menciona, ja que és intrínsec que la poesia ha d’imitar el món de Déu. Quant a la teoria de l’estil es manté vigent la teoria clàssica dels tres estils: humilis, mediocris i grandiloquus, encara que el contingut ha d’estar per damunt de la forma.

En la teoria de gèneres tenim que no n’hi ha un ordre, sinó que es descriu empíricament les coses, depenent per exemple del paper del narrador, els sentiments expressats, la veritat, etc. Quant al fet que és necessari per a escriure poesia, l’edat mitjana no es decanta per la tècnica o l’entusiasme. De fet, diu que es necessita tres coses: teoria, pràctica i lectura (conéixer als autors modèlics).

Els mètodes hermenèutics de exegesis textual tenen molt a veure amb l’obsessió de l’època per la captació del sentit verdader de les Sagrades Escriptures, el qual va ser aplicat a altres textos (tornem a l’al·legoria). De fet, l’home medieval desconfia de l’evidència material de les coses. Per altra banda, i això és molt important, hem d’entendre que la interpretació d’un text de culte implica que l’home pot legitimar la seua actuació.

Dante Alighieri, 1265-1321

Finalment, no podíem acabar aquest viatge per l’edat mitjana sense parlar de l’autor del qual naixen la teoria i crítica literària modernes: Dante Alighieri. Tenim ací al primer autor occidental d’èxit després del clàssics. De fet, va reconéixer el llatí com un llenguatge superior a la llengua vulgar, encara que va profetitzar la imminent victòria de la llengua vulgar sobre la llatina.