En aquest escrit anem a seguir el rastre de la poètica que ens deixarem Plató i Aristòtil a l’antiga Grècia. Malgrat això, hem de ser conscients que molta informació s’ha perdut pel camí, igual que va passar amb els filòsofs grecs, com per exemple els escrits dels discipuls directes d’Aristòtil: Teofrast i Estrató de Lampsaco. Per aquesta raó, els autors grecs més destacables en la qüestió que ens pertoca posteriors al període helenístic són Plotí, Demetri i Longí. Això no obstant, aquests autors van tractar el tema de la poètica d’una forma parcial, ja que van escriure sobre l’estil o conceptes tècnics sobre determinades obres poètiques. De fet, trobem que a l’imperi Romà n’hi ha una absència total de propostes entorn del concepte de poètica, pel fet que van acceptar i incorporar els models grecs. A més a més, l’obra més importat del període, escrita per Horaci, va ser una condensació i divulgació d’eixes idees.

CICERÓ

Ciceró va ser un pensador polític, ja que la seua principal preocupació no va ser la poesia, sinó l’oratòria o retòrica. D’altra banda, mai va fer una anàlisi de la poesia. Per a caracteritzar l’especificitat de gèneres, com el filosòfic, l’historiogràfic o el poètic, Ciceró parla de l’elocució. Quant a l’elocució, el filòsof ens diu que el seu objectiu és instruir, l’elocució del sofista busca delectar el ànims del públic, la de l’orador es caracteritza per provar, agradar i convéncer. L’elocució poètica ha de ser pareguda a la de l’orador, ja que el seu objectiu és el de delectar.

Ciceró, 106 a.C-43 a.C

El decòrum és un dels pilars fonamentals de l’estètica i la retòrica clàssiques, que significa el que és convenient i adequat. El decòrum retòric és el fet que l’orador ha d’utilitzar el llenguatge depenent del seu públic, i el seu objectiu és convéncer. Per altra banda, el decòrum poètic ajuda en el procés mimètic, a on presenta uns personatges d’acord amb les característiques personals, llenguatge i circumstàncies pròpies. La teoria dels tres estils també té el seu origen a l’antiga Grècia, però per a Ciceró l’orador ideal és eixe que pot triar l’estil adequat en la situació adequada. Als tres estils trobem: L’estil tènue, el qual busca un efecte de sencillessa, usant una llengua clara sense exagerar. L’estil medi utilitza metàfores i trops moderats, mentre que l’estil elevat adorna el discurs moltíssim, utilitzant una tensió expressiva màxima. De fet, Ciceró presenta, pel que fa a la forma d’escriure i de parlar, un ideal d’equilibri subordinat a la veritat i el contingut del discurs. Aquesta idea serà l’argument de moltes de les teories poètiques de l’època i del futur.

HORACI

L’obra d’Horaci Art Poètica (o Epístola als Pisons) representa un moment clau de la teoria de la literatura, equivalent a Aristòtil. Però Horaci és diferent dels grans dos referents que ell no busca la veritat, sinó com aconseguir l’èxit com a poeta. De fet, els teòrics del Renaixement llegiran a Aristòtil a través de l’art poètica d’Horaci. Aquesta obra és una obra d’estil poètic, la qual té una tòpica major, a on parlarà de les idees principals de la poesia. També té una tòpica menor a on dona la seua opinió de la poesia del seu temps i els seus consells als poetes. De fet, per a Horaci la poesia presenta les característiques de la memòria i la inscripció, el qual fa que siga immortal. A més a més, també està d’acord amb els dos grans referents amb la metàfora de l’organisme, el qual farà que s’estudie des de l’edat mitjana endavant. Fa el mateix amb la teoria de gèneres, ja que no desenvolupa cap sistema, però sí que proposa una primera divisió general. Per una part tenim els gèneres dramàtics i per altra els no dramàtics, encara que Horaci dona preferència als dramàtics, pel fet que aquests calen més en les persones en ser representats. De fet, de la seua obra dedica la major part a la poesia dramàtica.

Horaci, 65 a.C – 8 a.C

La captació de l’espectador anirà acompanyat de la mimesi, versemblança i el decòrum. Encara que aquests conceptes els va heretar de la tradició grega, hem de tindre en compte que el concepte de mimesis fa un gir amb ell. Horaci pensa que l’art grec i especialment la poesia ha de ser estudiada de manera contínua, ja que per a ell són els màxims exponents d’aquest art. Així doncs, la poesia ha d’imitar el que n’hi ha fora de la poesia, però ara també ha d’imitar el que n’hi ha dins de la tradició poètica. Per altra banda, Horaci estableix una unió entre la poesia i la pintura. Però aquesta unió no és una relació entre dos arts, sinó que és una forma analògica de parlar de la poesia. Això és tremendament important, ja que podria ser els inicis de les relacions entre diferents arts. De fet, aquesta unió introdueix la classificació d’obres poètiques d’acord amb l’efecte que provoquen a l’espectador. Finalment, l’opinió d’Horaci respecte a la poesia és més similar a la d’Aristòtil que la de Plató, pel fet que per a ell la poesia s’escriu per a ensenyar o per a delectar. En canvi, a diferència dels seus referents, Horaci critica la teoria de la inspiració divina a l’hora de la creació poètica. Per a ell, igual d’important és la inspiració com el treball artístic.