El terme de Teoria literària és un terme que ja de per si pot confondre a la persona que l’estudia. De fet, i aquest va ser el meu cas, no entenia el  significat de Teoria Literària, ja que podem atorgar diferents significats a la paraula teoria. Per altra banda, després d’entendre que en aquest cas la paraula teoria no significava el antònim de la paraula pràctica, sinó que era més aviat una teoria com pot ser La Teoria de la Relativitat, és a dir, un conjunt de normes que regeixen alguna cosa. De fet, a la RAE podem trobar la següent definició de teoria: Conjunt de principis i coneixements abstractes d’una ciència, art o activitat. Una vegada que sabem açò les coses comencen a tindre sentit, no obstant això, de seguida trobarem un nou obstacle en el nostre camí. Una vegada ens aproximem a aquesta ciència i comencem a llegir alguns dels crítics literaris més coneguts, ens adonem de seguida que no n’hi ha un consens sobre que és la literatura, és a dir, no n’hi ha una definició general acceptada. De fet, alguns crítics fan una aproximació descartant el que no és literatura, com en el cas de Terry Eagleton, però sembla que ningú pot donar una explicació definitiva.

Literary Theory, An Introduction, de Terry Eagleton

La meua aproximació, o millor dit, introducció a la teoria literària l’he fet basant-me en els dos llibres Història de la teoria de la literatura, de Manuel Asensi, The Western Canon de Harold Bloom i Literary Theory an introduction de Terry Eagleton. De fet, veurem que el camí per la teoria literària no és un recorregut fàcil, ja que l’art de l’escriptura ha anat històricament acompanyat de la filosofia, el qual si no esteu acostumats a estudiar-la, com ha sigut el meu cas, pot ser una miqueta desesperant. Per altra banda, tampoc escriuré un resum o una anàlisi de les obres descrites anteriorment, sinó que la meua intenció és la d’exposar els continguts i autors que considere més importants per a mi, ja que la Teoria Literària és una matèria d’extensió considerable.

PLATÓ

El concepte de Literatura no va aparèixer fins al segle XVIII, no obstant això, el punt d’eixida d’aquest camí el trobem als textos de Plató i Aristòtils. De fet, això no significa que abans d’ells no hi haguera textos escrits, tenim a Homer, als filòsofs presocràtics o escrits d’altres cultures, però són aquests dos els que van desenvolupar les primeres teories poètiques. Plató va abordar el concepte de poesia d’una manera indirecta als seus diàlegs, ja que les seues principals preocupacions van ser la metafísica (la natura i l’origen de la realitat) i l’ètica. A més a més, per a Plató és fonamental el concepte de la veritat.

Una de les afirmacions que defineixen la filosofia de Plató és que a la veritat no podem accedir utilitzant els sentits. Aleshores, ell desenvolupa la seua teoria dels dos mons. Per a ell existeix el món visible, a on l’ésser humà utilitza eixos sentits per a comprendre el món a través de l’experiència. Per altra banda, tenim el món invisible o supracelest, a on eixos conceptes o idees que representen la veritat es troben. Per tant, l’ànima ha vist eixa veritat en el món invisible, però en baixar al món visible l’ha oblidat. De fet, en la seua teoria s’explica que eixa veritat és trobada quan comencem a recordar. Açò s’anomena la primera mímesi. A més a més, per a Plató l’ànima és com un carruatge arrossegat per dos cavalls, a on un d’ells es precipita al món supracelest i l’altre al món dels sentits. Partint d’açò, és clar que tenim dos mons a on l’un és una còpia (mimesis) de l’altre, i tot el que ens acosta a la veritat serà aprovat per Plató, i tot el que ens acosta a les satisfaccions mundanes dels sentits serà vist negativament. És en aquesta part a on arribem a la segona mímesi, la de la poesia, ja que aquesta és una imitació dins de la nostra realitat. Per tant, podem dir que la poesia és una còpia d’una còpia, per tant, tenint en compte que és falsa i moltes vegades busca donar-nos plaer, n’hi ha que rebutjar-la. L’escriptura també és vista amb recel per Sòcrates i Plató, ja que relaxa l’ús de la memòria i l’autor d’un text no està present per a sacar-nos de dubtes. Per altra banda, tenim també la qüestió del llenguatge, i aquest sempre serà superior i preferent a l’escriptura. Per tant, Plató condemna la poesia des d’un punt de vista metafísic.

Plató, 427 a.C – 347 a.C

Per a Plató una societat guiada pel bé i la justícia ha de basar-se en la subordinació de l’individu a la col·lectivitat (Plató podria haver desenvolupat les arrels del comunisme). En aquesta societat cada individu ha de fer el seu rol, però per a ell n’hi ha una qüestió igual o encara més important: els Mites. Aquests són el que hui anomenaríem l’imaginari social, el qual té una influència molt gran en els ciutadans (com les xarxes socials o la televisió hui dia), ja que la gent tenim la tendència a imitar les coses que ens influencien. Aleshores, Plató requereix una censura o vigilància en aquests aspectes que influencien als ciutadans. De fet, els conceptes de versemblança i al·legoria també li preocupen molt, pel fet que la primera no coincideix amb la veritat, però es fa passar per ella, i l’altra amaga significats ocults.

A l’àmbit de la poesia va desenvolupar la teoria de gèneres. Plató distingeix tres tipus de poesia: la poesia íntegrament imitativa, a on el poeta mai parla en nom propi (el gènere dramàtic, comèdia i tragèdia), la no imitativa, a on el poeta parla en nom propi i la mixta. De fet, Plató critica constantment la tragèdia, ja que el poeta mai està present en la representació del text, i com ja hem dit, aquesta té una influència molt emocional i corporal en l’espectador, perquè aquestes característiques s’oposen als termes de veritat i racionalitat als que l’ésser humà ha d’aspirar.

La retòrica va jugar un paper fonamental a la filosofia de Plató. Aquesta era l’art d’utilitzar el llenguatge amb fins persuasius, com era el cas dels sofistes, els quals estaven més interessats en l’èxit social que en la veritat. El mateix passava amb els logògrafs, els quals preparaven discursos a canvi de diners. Això no vol dir que Plató pense que la retòrica és una cosa negativa, ja que si aquesta busca la veritat està subordinada a la dialèctica, i ja es poden acceptar les seues estratègies, incloent la versemblança. És en aquest moment quan Plató desenvolupa la metàfora de l’organisme, a on es diu que un discurs ha d’estar compost com un organisme viu i que en combinar totes les parts n’hi ha un equilibri. A més a més, aquesta teoria del text s’adapta al concepte de bellesa heretat per la tradició.

ARISTÒTIL

Aristòtil és probablement uns dels autors més importants de la teoria literària, ja que la seua obra Poètica, és el punt de partida de la teoria literària (la qual no es va descobrir fins al 1498). De fet, aquesta obra no és una obra fàcil d’entendre, pel fet que són apunts que Aristòtil utilitzava per a les seues classes. A més a més, a aquesta obra trobem una reflexió sobre el fet poètic i tot el que la caracteritza, i informació per a ser un bon escriptor. Per altra banda, i igual que passa amb moltes obres de l’antiga Grècia i Roma, part de la seua obra no ha arribat als nostres dies, com va passar amb la part de la Comèdia que estava inclosa en la Poètica.

La primera cosa que ens crida l’atenció és el fet que Aristòtil rebutja les teories platòniques, les quals considera apories. L’aporia del tercer infinit ens indica que no pot existir un món de les idees, ja que aquestes idees han de sortir d’algun lloc, per tant, aquest món serà una còpia d’un altre i així de manera infinita. L’Aporia del moviment posa èmfasi a dir que no té cap explicació racional o física el fet que el món físic s’influencie del món de les idees, pel fet que això és una metàfora. A més a més, Aristòtil rebutja completament l’existència de dos mons diferents, ja que per a ell els models originals se situen al món visible que depén de l’experiència. Aleshores, la preocupació principal d’Aristòtil és la del món visible i de l’experiència, a on es troba la veritat.

Profunditzant una miqueta més en la Poètica, veurem que el concepte clau és el de mimesi. La poesia imita als homes, però hem de tindre en compte que la tragèdia té la tendència a imitar a homes superiors, mentre que la comèdia imita a homes inferiors. La teoria de gèneres també té un espai en la filosofia Aristotèlica, però aquesta no està vinculada a l’ètica com fa Plató, sinó que té una perspectiva més empirista i formal. L’esquema dels gèneres es divideix de la següent manera:

El medi d’imitació: en el cas de la poesia pot ser el llenguatge, l’harmonia o el ritme (els gèneres dramàtics, la poesia mèlica o els ditirambes)

L’objecte d’imitació: Ací trobem dues tendències, la idealitzant, a on trobem personatges que fan accions que un home normal no faria (Ulisses o Hèracles), això el trobem a la tragèdia i l’epopeia. Per altra banda, la pejorativa delimita la comèdia i la sàtira, ja que els personatges ens fan gràcia.

La forma d’imitació: ens ajuda a distingir l’èpica o la sàtira, que són narratives (es pot subdividir en narració pura i alternada), de la tragèdia o la comèdia, que són dramàtiques.

Aristòtil, 384 a.C – 322 a.C

Com ja hem dit, per a Aristòtil el que caracteritza a la poesia és el fet que imita, la mimesi, però aquesta a diferència de Plató, imita el món vertader, és a dir l’empíric. A més a més, al contrari del que deia Plató, aquesta sí que ens aporta un coneixement (epistemologia). Per altra banda, Aristòtil millora per dir-lo d’alguna manera la teoria de la versemblança de Plató, afegint que els fets de l’obra s’ajusten a les lleis de causalitat que regeixen el funcionament de la realitat.

El concepte de Fàbula d’Aristòtil és l’estructuració de l’obra poètica, a la qual els fets van abans, els efectes després i els resultats en últim lloc. De fet, la metàfora de l’organisme de Plató és assumida també. Un altre concepte a tindre en compte és la de la catarsi, ja que va unit a la condemnació que fa Plató de l’espectacle dramàtic. De fet, Aristòtil pensa, a diferència de Plató, que l’espectador s’ allibera dels seus sentiments de temor i pietat en veure l’obra a través d’aquest concepte de Catarsi. Aristòtil donarà també una descripció al concepte de metàfora, ja que per a ell aquesta és el fet que una paraula canvie el seu significat propi per altre impropi. Per a ell, la metàfora és l’equivalent a la noció de trop. A més a més, la metàfora té quatre tipus de relacions possibles entre els significats, des del gènere a la espècie (noble brut, cavall), des de l’espècie al gènere (no sap guanyar-se el pa, menjar), des d’una espècie a altra espècie (posa’m una copa), utilitzant l’analogia (la vellesa és la vesprada de la vida). Aquesta noció de metàfora és realment important, ja que és considerada com un dels elements propis i característics de la bellesa al llenguatge.

A la poètica es fan descripcions formals i tècniques del gènere dramàtic tràgic i el gènere èpic. Per a ell la tragèdia està composta per sis elements: l’espectacle, que és l’escena visual, l’elocució o lexis, és el nivell estrictament lingüístic, la melopea, que inclou els aspectes musicals de l’obra, el pensament, els dels personatges, els caràcters, les facultats psicològiques dels personatges i la fàbula, la composició estructural dels fets. A més a més, també desenvolupa el concepte de fàbula, a on tracta les següents característiques.

• L’extensió de la fàbula: aquesta ha de tindre principi, part media i final. A més a més, ha de tindre una extensió temporal que l’espectador puga recordar, ell recomana un dia o pocs dies.

• La fàbula ha de tindre una acció única

• N’hi ha dos tipus de fàbules, la simple i la complexa, la diferència és que a la complexa el canvi de fortuna va lligat a la peripècia (el canvi de l’acció en sentit contrari, Èdip és feliç i passa a ser infeliç) o agnició (el personatge passa de la ignorància al coneixement).

• La tragèdia no està composta tan sols per elements quantitatius, sinó també qualitatius. Alguns d’aquests són: el pròleg, episodi, èxode (acte final) i part coral.

• En tota tragèdia existeix un nus i un desenllaç. Eixe nus comprén des del principi fins al moment que precedeix el canvi de fortuna.

• Els personatges han d’aspirar a quatre característiques: a ser bons, a ser apropiats (ser coherents), ser semblants (han d’estar basats en l’estereotip) i han de ser conseqüents (amb la identitat del personatge).

Aristòtil tracta també el concepte d’Epopeia , ja que aquesta és una imitació en vers d’una acció completa, però es diferencia que aquesta utilitza la narració en lloc de la dramatització (representació d’un fet), en què la seua extensió és pràcticament il·limitada, al contrari que la dramatització. Per altra banda, igual que amb la tragèdia, la fábula és essencial. A més a més, el vers regular que fa servir és fonamental, ja que pot mostrar més parts de l’acció que la tragèdia. Finalment. Per a Aristòtil la tragèdia és superior a l’Epopeia, ja que aquesta concentra l’acció en un espai més curt de temps.